dilluns, 22 d’abril del 2013


ALS 40 ANYS, QUÈ?


Imagineu que teniu 40 anys. La vostra vida ha transcorregut ja en gran part, i molts dels somnis, projectes i il·lusions que teníeu de jóvens s’han fet realitat. Heu arribat a ser allò que desitgeu: potser un gran artista, un científic, un esportista, un famós… o potser simplement un treballador senzill o una persona feliç amb la seua família. En aqueix moment de les vostres vides, realitzareu una entrevista en televisió, contant la vostra autobiografia.
Dedicarem 10 minuts a reflexionar, de forma individual, sobre com desitgem que siga la nostra vida en el futur. Com m’agradaria que es desenrotllara la meua vida? Com contaria jo la meua autobiografia als 40 anys?
Heu d’imaginar tota una sèrie d’esdeveniments que vos han succeït: els estudis, el treball, la família, el matrimoni, els èxits i els fracassos, els moments bons i roïns… Després, dedicarem 5 minuts més a pensar en els valors que heu desenrotllat en aqueixa vida que esteu comptant: què heu buscat durant aqueixos 40 anys? la felicitat, l’èxit, els diners, la fama…? Per què heu triat aqueixos valors? Els heu aconseguit als 40 anys? Trieu 4 valors bàsics i inventeu una autobiografia que els desenrotlle de forma conseqüent.

Feu un xicotet text on narreu aquesta autobiografia.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Ací teniu una altra història per a reflexionar. Escriviu els vostres comentaris després de llegir-la, clar!

El bosc era casa meua. Jo hi vivia i m'agradava molt. Sempre mirava de mantenir-lo net i ordenat, quan...
Un dia molt assolellat, mentre estava recollint la brossa que havien deixat uns excursionistes, vaig sentir passes. Em vaig amagar darrere un arbre i vaig veure venir una nena vestida de manera molt divertida, tota de roigi amb el cap cobert, com si no volguera que la veieren. Naturalment, vaig decidir investigar. Li vaig preguntar qui era, d'on venia, etc. Ella em va dir, cantant i ballant, que anava a casa de la seua àvia amb un cistell on hi duia el dinar.
Em va semblar honesta, però era al MEU bosc, i era molt sospitós que haguera entrat vestida d'aquella manera tan estranya. Així que vaig decidir donar-li una lliçó per tal que entenguera la importància d'endinsar-se al bosc amb aquella roba tan estranya i sense haver-ho avisat.
Vaig deixar que seguira el seu camí i jo vaig córrer a casa de l'àvia per una drecera secreta. Quan vaig arribar, vaig trobar-me una vella simpàtica i li vaig explicar el problema. Ella va estar d'acord amb mi en que la seua neta necessitava rebre aquella lliçó. L'àvia va estar d'acord a amagar-se fins que jo la cridara. I es va amagar sota el llit.
Quan va arribar la nena, la vaig convidar a entrar al dormitori on jeia al llit, vestit amb la roba de l'àvia. La nena em va mirar fixament i em va dir alguna cosa sobre les meues orelles grans. Ja alguna altra vegada m'havien insultat, així que vaig mirar de ser amable i vaig contestar que les meues orelles eren tan grans per poder sentir-la millor. Aquella nena m'agradava, i mirava de ser atent amb ella, però llavors va fer una altra observació insultant sobre els meus ulls, que els tinc molt sortints. Vostès comprendran que vaig començar a sentir-me molest; la nena una aparença agradable, però era molt antipàtica. Malgrat tot, vaig seguir la mateixa política de parar l'altra galta i li vaig dir que aquells ulls m'ajudaven a veure-la millor.
El seu darrer insult ja em va fer entrar en còlera. Sempre he tingut molts complexos i problemes amb les meues dents, que són molt i molt grans i aquella nena va fer un comentari molt desagradable. Sé que m'hauria d'haver controlat, però vaig saltar del llit, li vaig ensenyar les dents i li vaig explicar que eren per menjar-me-la millor!

Ara siguem seriosos: cap llop no es menjaria una nena. Tothom ho sap. Però aquella nena boja va començar a córrer al voltant de l'habitació cridant, i jo també corria darrere d'ella mirant que es calmara. Com que la roba de l'àvia no em deixava moure amb llibertat, me la vaig treure. I va ser pitjor. De sobte, la porta es va obrir i va aparèixer un llenyataire amb una destral enorme. En veure'l vaig entendre que corria perill, així que vaig saltar per la finestra i vaig fugir.

M'agradaria dir-vos que aquest és el final de l'aventura, però desgraciadament no és així. L'àvia no va explicar mai la seua part de la història. No va passar massa temps sense que correguera la veu que jo era un llop dolent, i tothom va començar a evitar-me.
No sé què li devia passar a aquella nena tan antipàtica i vestida d'una manera tan estranya, però jo mai més no vaig poder ser feliç.