Ací teniu una altra història per a reflexionar. Escriviu els vostres comentaris després de llegir-la, clar!
El bosc era casa meua. Jo hi vivia i m'agradava molt.
Sempre mirava de mantenir-lo net i ordenat, quan...
Un dia molt assolellat, mentre estava recollint la brossa
que havien deixat uns excursionistes, vaig sentir passes. Em vaig amagar
darrere un arbre i vaig veure venir una nena vestida de manera molt divertida,
tota de roigi amb el cap cobert, com si no volguera que la veieren.
Naturalment, vaig decidir investigar. Li vaig preguntar qui era, d'on venia, etc.
Ella em va dir, cantant i ballant, que anava a casa de la seua àvia amb un
cistell on hi duia el dinar.
Em va semblar honesta, però era al MEU bosc, i era molt
sospitós que haguera entrat vestida d'aquella manera tan estranya. Així que vaig
decidir donar-li una lliçó per tal que entenguera la importància d'endinsar-se
al bosc amb aquella roba tan estranya i sense haver-ho avisat.
Vaig deixar que seguira el seu camí i jo vaig córrer a
casa de l'àvia per una drecera secreta. Quan vaig arribar, vaig trobar-me una
vella simpàtica i li vaig explicar el problema. Ella va estar d'acord amb mi en
que la seua neta necessitava rebre aquella lliçó. L'àvia va estar d'acord a
amagar-se fins que jo la cridara. I es va amagar sota el llit.
Quan va arribar la nena, la vaig convidar a entrar al
dormitori on jeia al llit, vestit amb la roba de l'àvia. La nena em va mirar
fixament i em va dir alguna cosa sobre les meues orelles grans. Ja alguna altra
vegada m'havien insultat, així que vaig mirar de ser amable i vaig contestar que
les meues orelles eren tan grans per poder sentir-la millor. Aquella nena
m'agradava, i mirava de ser atent amb ella, però llavors va fer una altra
observació insultant sobre els meus ulls, que els tinc molt sortints. Vostès
comprendran que vaig començar a sentir-me molest; la nena una aparença
agradable, però era molt antipàtica. Malgrat tot, vaig seguir la mateixa
política de parar l'altra galta i li vaig dir que aquells ulls m'ajudaven a
veure-la millor.
El seu darrer insult ja em va fer entrar en còlera.
Sempre he tingut molts complexos i problemes amb les meues dents, que són molt
i molt grans i aquella nena va fer un comentari molt desagradable. Sé que
m'hauria d'haver controlat, però vaig saltar del llit, li vaig ensenyar les
dents i li vaig explicar que eren per menjar-me-la millor!
Ara siguem seriosos: cap llop no es menjaria una nena. Tothom ho sap. Però
aquella nena boja va començar a córrer al voltant de l'habitació cridant, i jo
també corria darrere d'ella mirant que es calmara. Com que la roba de l'àvia no
em deixava moure amb llibertat, me la vaig treure. I va ser pitjor. De sobte,
la porta es va obrir i va aparèixer un llenyataire amb una destral enorme. En
veure'l vaig entendre que corria perill, així que vaig saltar per la finestra i
vaig fugir.
M'agradaria dir-vos que aquest és el final de l'aventura, però
desgraciadament no és així. L'àvia no va explicar mai la seua part de la
història. No va passar massa temps sense que correguera la veu que jo era un
llop dolent, i tothom va començar a evitar-me.
No sé què li devia passar a aquella nena tan antipàtica i vestida d'una
manera tan estranya, però jo mai més no vaig poder ser feliç.
